martes, 1 de marzo de 2011

Somnis d'esperança, esperança en un somni, Europa.

Durant les últimes setmanes hem pogut veure i escoltar el poder de la veu del poble, i concretament el poder de la veu jove, plena de somnis i de motivacions, malgrat el que els grans experts puguin dir a casa nostra.


Estem parlant de les revolucions del nord d'Àfrica, revolucions gestades i dutes a terme per joves natius d'aquelles zones.


Efectivament podem parlar, amb tota certesa, que estem vivint les primeres grans revolucions del nou segle, d'aquest segle XXI, i el que és més important, revolucions democràtiques, en pro de la llibertat i la justícia i dignitat humanes.


Això però podria ser tan sols la punta d'un gran iceberg fomentat per la interactuació entre cultures, societats i persones, interactuació fonamentada per un gran gegant incontrolable ni tan
sols pels règims més durs i més dèspotes del nostre món: Internet. La xarxa, i concretament, les xarxes socials i xarxes d'interactuació internacionals, estan jugant un paper molt important, no tant en fer veure la realitat d'un demà millor, si no a l'hora d'organitzar i mobilitzar estats sencers, societats i cultures completes.

Tunísia, Egipte, Líbia, Bahrain, el Iemen... inclús Argelia, Jordània i el Marroc o Iran... Tots països amb un comú denominador... Règims en major o menor grau totalitaris i països amb jovent molts joves amb idees, amb esperances i amb ganes de canviar el seu futur i el de tota una regió.

Malgrat tot això, occident calla en moltes ocasions i en moltes d'altres actua molt tard, massa tard, deixant en mans, moltes vegades, dels exèrcits o de les regions, el futur i la vida de famílies senceres. Si bé ja es preocupant l'actuació global del món Occidental, més encara ho és l'actuació dels nostres, l'actuació d'Europa.

Permeteu-me però, una forta autocrítica al paper que hem jugat com a model i exemple als ulls del món de democràcia, drets humans i igualtat però sobretot als ulls de cada jove de cadascun d'aquests països que veu en nosaltres un futur digne, millor i pròsper. On ha quedat Europa? On ha quedat l'esperança de tants joves en nosaltres? Qui i com s'ha fixat la frontera entre els interessos geopolítics i els drets humans? I el més preocupant... Haurem d'anar sempre darrere dels EEUU i del seu govern en actuacions d'aquest caire? On s'ha quedat el nostre model de política exterior? On és Catherine Ashton, màxima responsable europea en política exterior? I el nostre president Van Rompuy?

És curiós com les úniques reaccions s'han dut a terme ,de manera conjunta, entre França, Alemanya i el Regne Unit... liderant les respostes el president de la República francès, Nicolas Sarkozy. I és ben curiós veure el buit enorme de lideratge a nivell de la Unió...

Avuí tanmateix, els EEUU han començat a enviar forces marítimes i aèries a Líbia... Mentre a Europa encara es planteja la magnitud de la bogeria de Gadafi.

Amb això no vull dir que Europa hagi d'aprendre dels EEUU, molts ja sabeu el meu punt de vista europeista, i per tant crec que Europa només necessita un impuls, i una estructura forta de poder, amb més competències, i gent que realment senti Europa com a projecte, ideal i sentiment.

Ja no només serem nosaltres els que jutjarem el que no vam fer quan encara podíem fer-ho... si no que milers de joves i estats sencers esperen que el pilar de la democràcia i els drets humans actuï i els escolti.