martes, 25 de enero de 2011

Una Europa, un objectiu, un futur!

Fa pocs dies podíem veure com el president americà, Barack Obama, i el president xinès, Hu Jintao, en una reunió històrica: les dues potències mundials d'occident i de les noves potències emergents, units per tractar temes d'interés mundial.

Se'ns dubte, una reunió com aquesta ha estat molt comentada i ben valorada pels líders mundials, periodistes, i la massa crítica de la població americana, xinesa, i mundial. La consideració però que no fa ningú és la de les dues velles potències, la dels dos pensaments enfrenats: comunisme i capitalisme.

Fins fa poc, vam poder veure com el món es dividia en dos grans blocs, dos grans corrents polítiques, i perquè no dir-ho de concepció de la realitat humana, dos pols oposats, dos pols esgarrifosament forts i potents: parlem del capitalisme americà dels EEUU i el comunisme soviètic de l'antiga URSS, l'actual Rússia. Se'ns dubte, crida l'atenció que 60 anys després, es repeteixi la situació o, si més no, comenci a reproduir-se: el gran bloc capitalista americà, i el gran bloc emergent "neocomunista" de la Xina. La diferència radica però, en l'adjectiu que hom situa amb la Xina: "emergent". Quan un país emergeix de les cendres, no es pot permetre gaires ximpleries, ni gaires accions polítiques "poc correctes" cal silenci, disciplina interna i correcció a curt i mitjà termini o al menys, això és el que prediquen els oradors orientals. La pregunta però és clara: què passarà quan la Xina superi a totes les potències tradicionals en tots, o gairebé tots els indicadors econòmics mundials? Una Xina locomotora del planeta, una Xina amb uns nivells de benestar pot ser més grans que els europeus i americans, una Xina amb una economia forta, una política de ferro, i un creixent poder militar?



Però la pregunta que ens hem de fer és una altra, i és quin serà el paper dels 27 "micro" estats europeus en una bipolarització de les relacions polítiques a escala planetària. I que se'n farà de la cultura europea, la cultura de la llibertat, igualtat, el dret social, i el dret de cadascuns dels ciutadans? On quedarà la democràcia al nostre món? Als EE.UU? O a la R.P Xina?  A Washington, o a Beijing?  Quin paper tindran Brussel.les, Paris, Barcelona o Berlín al món?

Certament, amb aquestes reflexions no busco respostes, simplement fer veure que pot ser, ja ha arribat l'hora d'unir esforços i de fer realment 1 sola Europa, i no 27 Europes, amb un sol objectiu i no 27 objectius que ens divideixen i ens facin retrocedir... Una Europa que respecti els sentiments nacionals dels seus territoris, però alhora una Europa que cara el món defensi els nostres interessos, una Europa que escolti Catalunya, però que a la vegada pugui ser un vincle amb l'exterior, i una Europa que en cas de necessitat, ens ajudi a superar els nostres propis problemes.


En un món tant global, amb tantes "superpotències" ens hauríem de plantejar, si no estem trigant massa, si no són prou ja els més de 50 anys de trajectòria de construcció de les bases  europees , com per replantejar els objectius del vell continent, de la vella i,  bella Europa, per fer una nova Europa forta, cohesionada, i més lliure de la pressió exterior, en definitiva una Europa i un món, millor!

6 comentarios:

  1. cristian m'encanta el teu comentari. Fes més posts europeus sius plau que vull estar informat. ;)

    ResponderEliminar
  2. n'naniré fent així que de ben segur que en veureu alguns més : ) gràcies per llegir el post : )

    ResponderEliminar
  3. Cristian enhorabona pel post, i cert, la vella Europa ha de despertar, perquè sinó passarà el tren de la història, i Europa no pintarà res. La xina i els EEUU decidiran per nosaltres.
    Està clar que hem de reconèixer que el motor de Europa es Alemanya, que ha estat capaç de assumir els costos econòmics que va representar la seva unificació i que ara està disposada a liderar una nova Europa unida, mes forta, mes eficaç. Per tant tots els demes haurem de ballar una mica al ritme que imposi Alemanya.
    Per altra banda m’agradaria que algun dia Catalunya com a poble, com a país,pugues formar part d’una gran Europa unida.
    Però perquè això sigui possible primer hem de tenir sobirania econòmica, i un cop assolida la sobirania econòmica podríem aspirar a ser un estat de ple dret dintre d’una Europa Unida

    ResponderEliminar
  4. Oi tant, no hi ha cap incompatibilitat d'una Catalunya Estat amb una sola Europa i no una Europa de 27 maneres de pensar i actuar :D

    Pas a pas farem el nostre país, també, motor d'aquesta construcció europea, i pas a pas, ens aproparem més a aquesta locomotora europea, i mundial : )

    Gràcies pel comentari Quim : )

    ResponderEliminar
  5. Alejandro Márquez5 de julio de 2011, 16:51

    Bones Cristian!

    Boníssima entrada, ompletament d'acord desde el principi fins al final, i com a bon apasionat de la política internacional no m'hi puc estar de comentar! Parles del paper de la Unió Europea dins d'aquest futur món bipolar on una Europa dividida estarà a mig cavall entre els Estats Units i la Xina. Certament el nostre futur com a europeus passa per una unió política i militar definitiva (l'econòmica ja l'hem aconseguit quasi) i de donar-s'hi el cas seriem un dels paísos capdavanters al món, sino el primer. Els Estats Units comparats amb l'actual Unió Europea es queden petits i els únics països que podrien competir potencialment serien la Xina i la India, simplement per el seu pes demogràfic que al cap i a la fi es el que al final acaba marcant els límits econòmics d'un país.

    Ara bè, quins son els límits d'aquesta Europa que sembla que està en continua expansió? una expansió que ara per ara nomès és econòmica i a la llarga dificultarà una possible unió política (a més caps, més difícil es posar-s'hi d'acord). Hauriem d'incloure a Russia? a Turquia? La Unió Europea s'hauria de marcar uns límits sota la meva opinió.

    Certament ens ha tocat viure en un món cada cop més multipolar, on la pèrdua progressiva de poder dels Estats Units està sent agafada per països emergents dels 5 continents i ens deixa un futur d'incertesa però alhora de curiositat i d'interès!


    Àlex

    ResponderEliminar
  6. Bones Alex!

    M'alegra molt veure com hi ha més gent que pensa així i que creu que Europa si fa els passos correctes, pot i serà una gran potència que podrà plantar cara a l'hegemonia d'aquest món tant bipolaritzat o, com dius, multipolaritzat. Cal ser valents i donar passos cap a la plena unió política, i militar...

    També cal saber fixar els límits de la Unió i saber dir prou per difícil que sigui. Al meu entendre l'ampliació de la UE als 27 (especialment a països de l'Est) va ser un gran error ja que va restar capacitat de reacció i acord a la pròpia U.E (també, tot sigui dit, amb les pressions americanes per fer-ho, ja que com dius tu, a més caps més difícil posar-se d'acord i menys força del conjunt de la Unió)

    Personalment crec que cal ser valents i fer un pas més endavant tot considerant una possible Europa federal o confederal que faci la Unió forta i faci de la veu d'Europa i dels europeus (tots nosaltres) un referent al món!

    ResponderEliminar