jueves, 21 de julio de 2011

Les nostres institucions

Molt sovint parlem de les nostres institucions i de la política, i com aquesta és jutjada per la seva gestió i resultats de tot un país.  Avuí m'agradaria fer-ne una petita reflexió.

 Cada dia escoltem noms com municipi, Generalitat, Estat o Unió Europea. És normal sentir nosticies sobre actuacions d'aquests organismes o institucions, sense tenir en compte diputacions, consells comarcals, mancomunitats o inclús altres institucions de caire més local inclús més d'àmbit internacional o europeu.

Tot això ens porta al pensament què, realment en l'actualitat la cultura i la nostra visió de la realitat ens porten a una veritable democràcia multinivell on el pes del rol polític i institucional, es reparteix sovint en 6 o 7 escales de poder polític, administratiu, social i cultural.

Aquest veritable laberint administratiu en ocasions és durament criticat i atacat, amb arguments de caire econònim i de gestió i cost de les mateixes. Malgrat tot això, voldria anar més enllà. No entraré a criticar o no la viabilitat o no de les institucions, sinó, si realment aquestes tenen contacte amb el dia a dia i amb la realitat ciutadana.

Realment la interconnexió política i l'ajut entre aquestes institucions queda tallada en sec i seccionada en el moment en el què els interessos polítics entren en joc, a la vegada en que la societat no demana més d'elles i entra en una interminable i destructiva crítica i atac permanent (obviant què realment ella té el veritable poder de canvi) doncs realment l'atac és molt fàcil de fer, mentre que la positivitat i la construcció conjunta no tant.

Així doncs l'argument què es sol donar i aplicar de què "no m'agrada, suo de tot" no és en cap cas positiu per la millora d'aquestes institucions. És fàcil entrar en la crítica, la indignació i l'intent de destrucció del sistema, però quan es demana ajuda des del poder polític a la societat aquesta no és capaç de donar resposta a aquesta crida i treballar ma a ma amb els seus representants. Els exemples en són molts... Disputes per interessos propis entre sindicats, patronals, associacions, partits, etc. El diàleg no arriba a existir mai, ja que moltes vegades s'acaba obviant el sentit comú i l'esperit de construcció  pels interessos. Em ve al cap, el moviment dels indignats, que no entraré a criticar o no, ja que la meva postura envers el tema està explicada i matitzada en aquest mateix bloc, però em va cridar l'atenció la crítica constant i l'atac contra les institucions sota un parell o tres d'idees com reforma del sistema electoral, aniquilació del sistema capitalista bancari i poder real a la societat, "al poble". Malgrat tot, quan se'ls preguntava, quins passos hem de dur a terme per fer-ho o, si més no, per debatir-ho, la resposta era "això què ho facin els polítics, no és cosa nostra".

És curiós doncs, com la crítica no implica idea, i com la "millora" no implica treball per part de la societat. L'hedonisme de l'actual societat pot ser en podria ser una resposta. Volem solucions, però no treballarem més del compte per canviar les coses.

Aleshores quan la societat és del tot innocent en els mals de l'actual sistema entra en joc l'argument B, en aquest cas el de la deslegitimització de les institucions i els polítics, que certament en ocasions, no ho fan del tot bé. Aleshores comença un interminable joc de disputes, atacs i deslegitimitzacions entre societat, classe política, sectors econòmics i altres organismes. Una veritable batalla campal de cerca de culpables.

Fa poc, una bona amiga meva, em va dir que realment el gran problema actual és la gran immaduresa social de la nostra societat. Immaduresa que es transforma en exigències però  a la vegada ceguesa a l'hora de parlar de valors. Quins valors tenim com a referents? Treball? Esforç? Ambició? Superació? Coratge per afrontar les dificultats? Força? Ajuda? Empatia?

Quins valors s'han transmès  a la societat, i als joves, per part de la passada generació? La del treball fàcil? O la de l'esforç?

Quines solucions es proposen?

Jo realment proposaria treball, esforç i dedicació per simplement, i permeteu-me que acabi així l'escrit, fer dels nostres somnis, una realitat!

sábado, 28 de mayo de 2011

La majoria silenciosa.

Avuí m'aixeco, tal com ahir, amb noves noticies sobre els "indignats" de la Plaça Catalunya. Els Mossos han agredit a la veïna del 5è del barri del costat, han agredit al gos de l'amic de l'amiga del veí del veí del meu millor amic, etc. Bé, permeteu-me que utilitzi aquesta ironia per descriure la incredulitat amb la que aquests dies, rectifico, aquestes hores, he hagut d'escoltar insults, i males paraules contra la nostra policia i contra el nostre conseller d'Interior.

Busco l'origen de la immensa manipulació que està sofrint aquest fet,per molts històric i "revolucionari" i que marcarà "un punt i final pels chorizos del sistema de los c..." (frases recollides d'amics/coneguts).

Malgrat tot, crec que abans de res, toca explicar alguns fets i fer algunes reflexions sobre l'actuació del divendres. La primera cosa que em ve al cap és que si tant pacifistes eren els "indignats" que expliquin a que es devia la presencia de totxanes, pals metàl.lics, barres, bombones de butà, gasoil, generadors, etc. al ben mig de la plaça Catalunya, al ben mig de la capital del nostre país.

Tanmateix que algú m'expliqui que portaven els 35 camions dels serveis municipals que van sortir aquell dia; i que algú m'expliqui perquè just el dissabte de reflexió la Plaça Cataulnya era un focus de "botellons", tràfic de drogues i actes antisistema i anarquistes.

De la mateixa manera m'agradaria que algú m'expliqui què se li va fer al monument de Francesc Macià (monument al president Macià sabotejat) qui era Buenaventura Durrutí i què li deu Catalunya i particularment mons pares i la meva família a aquest home, per tal que li haguem de fer un monument a aquest home.

També m'agradaria fer algunes preguntes als "indignats" i una d'elles és com van punxar les rodes dels camions de escombraries (35 per ser exactes)  que volien sortir de la Plaça Catalunya, amb flors? O pot ser amb "amor i pau"? I... com van lessionar als 37 mossos d'esquadra, la policia nacional del país? Amb flors, pau i amor? És lessiona a un mosso amb flors pau i amor senyors indignats? Tant pacífica era la seva acampada?

Permeteu-me fer una reflexió més acurada  encara sobre tots els fets i el desenvolupament i l'origen i objectiu dels "indignats".

Què és la Plaça Catalunya? Un càmping o un espai públic de tots i cadascuna dels barcelonins i barcelonines, i tots i cadascuna dels catalans i catalanes? Tanmateix, tenen autorització per realitzar una manifestació d'aquest tipus? Tenen un document conforme se'ls autoritza a acampar al mig de Plaça Catalunya en temporada turística? Algú pensa en la imatge que s'està  donant del nostre país?

A més a més, després de gairebé dues setmanes d'acampada, tots sabem que tot són queixes i ganes de canviar el sistema, però s'ha posat sobre la taula alguna proposta en ferm? Canvi d'alguna llei, Constitució, oEstatut? O és que es preten que això ho facin només els "chorizos i malparits" dels polítics? Pot ser formular propostes ja no és tant "guai" com per fer-ho senyors indignats?

Per últim trobo molt il.lògic que els que prediquen la destrucció de tot sistema d'organització i de la llei de la NO llei, vulguin crear una nova societat i un nou sistema. És si més no, un cert tipus de paradoxa només associable a certes mentalitats de l'esquerra més radical.

El canvi benvolguts amics, no vindrà per fer una acampada, una manifestació de uns milers de persones (recordem que la població de Catalunya és de 7'5 milions de persones),  el canvi vindrà el dia en que la societat prengui consciencia de les seves possibilitats i de les seves oportunitats, i això passa necessàriament per un procès de maduració social, la societat ha de madurar molt encara, ha d'aprendre molt encara, desgraciadament.

Si mirem les revolucions del nord d'Àfrica, veurem com no eren centenars o milers de persones, com no eren ni joves ni grans, ni ocupes ni antisistema, era 1 poble, per 1 nova societat. Manifestacions unitàries, centenars de milers de persones cridant i plorant pel canvi i la democràcia, i molts joves somiant, somiant pel futur, per un futur millor, un futur amb treball, on l'esforç sigui un valor reconegut, on el treball i el coratge siguin els guies del poble i els joves, on el canvi sigui sinònim  de força, de coratge, d'ambició, de treball, d' esforç i il.lusió. Jo em pregunto, de tots aquests valors, quants impliquen els "indignats" a la paraula canvi?

Quin és el canvi que prediquen? Canvi de valors? Quins valors prediquen? Perquè, com es pot canviar un model i tota una societat si no canviem els valors i l'escala de valors imperant en la mateixa? Estarien disposats a que l'esfoç i el treball siguin els eixos bàsics de la societat? Estarien disposats a mirar endevant amb força, coratge i treballallar, treballar durament i amb suor i llàgrimes pel canvi? O el canvi és acampar i estar amb els amics una estona al centre d'una plaça que plora veient com la societat no creix, no madura i no és capaç de mirar al futur i cau en els errors del passat?

P.D Som molts els que pensem així, som molts els que formem, la gran majoria silenciosa d'aquest país, i els que realment sabem que el canvi es portarà d'una altra manera. No som milers o centenars de milers de persones, som milions de persones que creiem encara en el nostre país i en el seu futur. La majoria silenciosa és present!

martes, 1 de marzo de 2011

Somnis d'esperança, esperança en un somni, Europa.

Durant les últimes setmanes hem pogut veure i escoltar el poder de la veu del poble, i concretament el poder de la veu jove, plena de somnis i de motivacions, malgrat el que els grans experts puguin dir a casa nostra.


Estem parlant de les revolucions del nord d'Àfrica, revolucions gestades i dutes a terme per joves natius d'aquelles zones.


Efectivament podem parlar, amb tota certesa, que estem vivint les primeres grans revolucions del nou segle, d'aquest segle XXI, i el que és més important, revolucions democràtiques, en pro de la llibertat i la justícia i dignitat humanes.


Això però podria ser tan sols la punta d'un gran iceberg fomentat per la interactuació entre cultures, societats i persones, interactuació fonamentada per un gran gegant incontrolable ni tan
sols pels règims més durs i més dèspotes del nostre món: Internet. La xarxa, i concretament, les xarxes socials i xarxes d'interactuació internacionals, estan jugant un paper molt important, no tant en fer veure la realitat d'un demà millor, si no a l'hora d'organitzar i mobilitzar estats sencers, societats i cultures completes.

Tunísia, Egipte, Líbia, Bahrain, el Iemen... inclús Argelia, Jordània i el Marroc o Iran... Tots països amb un comú denominador... Règims en major o menor grau totalitaris i països amb jovent molts joves amb idees, amb esperances i amb ganes de canviar el seu futur i el de tota una regió.

Malgrat tot això, occident calla en moltes ocasions i en moltes d'altres actua molt tard, massa tard, deixant en mans, moltes vegades, dels exèrcits o de les regions, el futur i la vida de famílies senceres. Si bé ja es preocupant l'actuació global del món Occidental, més encara ho és l'actuació dels nostres, l'actuació d'Europa.

Permeteu-me però, una forta autocrítica al paper que hem jugat com a model i exemple als ulls del món de democràcia, drets humans i igualtat però sobretot als ulls de cada jove de cadascun d'aquests països que veu en nosaltres un futur digne, millor i pròsper. On ha quedat Europa? On ha quedat l'esperança de tants joves en nosaltres? Qui i com s'ha fixat la frontera entre els interessos geopolítics i els drets humans? I el més preocupant... Haurem d'anar sempre darrere dels EEUU i del seu govern en actuacions d'aquest caire? On s'ha quedat el nostre model de política exterior? On és Catherine Ashton, màxima responsable europea en política exterior? I el nostre president Van Rompuy?

És curiós com les úniques reaccions s'han dut a terme ,de manera conjunta, entre França, Alemanya i el Regne Unit... liderant les respostes el president de la República francès, Nicolas Sarkozy. I és ben curiós veure el buit enorme de lideratge a nivell de la Unió...

Avuí tanmateix, els EEUU han començat a enviar forces marítimes i aèries a Líbia... Mentre a Europa encara es planteja la magnitud de la bogeria de Gadafi.

Amb això no vull dir que Europa hagi d'aprendre dels EEUU, molts ja sabeu el meu punt de vista europeista, i per tant crec que Europa només necessita un impuls, i una estructura forta de poder, amb més competències, i gent que realment senti Europa com a projecte, ideal i sentiment.

Ja no només serem nosaltres els que jutjarem el que no vam fer quan encara podíem fer-ho... si no que milers de joves i estats sencers esperen que el pilar de la democràcia i els drets humans actuï i els escolti.

martes, 25 de enero de 2011

Una Europa, un objectiu, un futur!

Fa pocs dies podíem veure com el president americà, Barack Obama, i el president xinès, Hu Jintao, en una reunió històrica: les dues potències mundials d'occident i de les noves potències emergents, units per tractar temes d'interés mundial.

Se'ns dubte, una reunió com aquesta ha estat molt comentada i ben valorada pels líders mundials, periodistes, i la massa crítica de la població americana, xinesa, i mundial. La consideració però que no fa ningú és la de les dues velles potències, la dels dos pensaments enfrenats: comunisme i capitalisme.

Fins fa poc, vam poder veure com el món es dividia en dos grans blocs, dos grans corrents polítiques, i perquè no dir-ho de concepció de la realitat humana, dos pols oposats, dos pols esgarrifosament forts i potents: parlem del capitalisme americà dels EEUU i el comunisme soviètic de l'antiga URSS, l'actual Rússia. Se'ns dubte, crida l'atenció que 60 anys després, es repeteixi la situació o, si més no, comenci a reproduir-se: el gran bloc capitalista americà, i el gran bloc emergent "neocomunista" de la Xina. La diferència radica però, en l'adjectiu que hom situa amb la Xina: "emergent". Quan un país emergeix de les cendres, no es pot permetre gaires ximpleries, ni gaires accions polítiques "poc correctes" cal silenci, disciplina interna i correcció a curt i mitjà termini o al menys, això és el que prediquen els oradors orientals. La pregunta però és clara: què passarà quan la Xina superi a totes les potències tradicionals en tots, o gairebé tots els indicadors econòmics mundials? Una Xina locomotora del planeta, una Xina amb uns nivells de benestar pot ser més grans que els europeus i americans, una Xina amb una economia forta, una política de ferro, i un creixent poder militar?



Però la pregunta que ens hem de fer és una altra, i és quin serà el paper dels 27 "micro" estats europeus en una bipolarització de les relacions polítiques a escala planetària. I que se'n farà de la cultura europea, la cultura de la llibertat, igualtat, el dret social, i el dret de cadascuns dels ciutadans? On quedarà la democràcia al nostre món? Als EE.UU? O a la R.P Xina?  A Washington, o a Beijing?  Quin paper tindran Brussel.les, Paris, Barcelona o Berlín al món?

Certament, amb aquestes reflexions no busco respostes, simplement fer veure que pot ser, ja ha arribat l'hora d'unir esforços i de fer realment 1 sola Europa, i no 27 Europes, amb un sol objectiu i no 27 objectius que ens divideixen i ens facin retrocedir... Una Europa que respecti els sentiments nacionals dels seus territoris, però alhora una Europa que cara el món defensi els nostres interessos, una Europa que escolti Catalunya, però que a la vegada pugui ser un vincle amb l'exterior, i una Europa que en cas de necessitat, ens ajudi a superar els nostres propis problemes.


En un món tant global, amb tantes "superpotències" ens hauríem de plantejar, si no estem trigant massa, si no són prou ja els més de 50 anys de trajectòria de construcció de les bases  europees , com per replantejar els objectius del vell continent, de la vella i,  bella Europa, per fer una nova Europa forta, cohesionada, i més lliure de la pressió exterior, en definitiva una Europa i un món, millor!

sábado, 15 de enero de 2011

Silenci i llibertat.

Abans de res, vull fer constar que he reflexionat molt sobre la publicació, o no, d'aquest post al meu bloc. Com tots sabreu, us vaig prometre arran d'uns enfrontaments amb un dirigent d'un partit del grup mixt, un post de reflexió i anàlisi de l'escena política catalana, de l'independentisme a Catalunya i del paper de certs partits en la vida del nostre país.

Malgrat tot, això no ha estat possible... Doncs, desgraciadament l'insult i les males maneres han intentat acabar amb la paraula i el diàleg alhora que amb el seny i el sentit comú.

No és fàcil expressar la meva opinió en aquest ambient, encara menys després d'haver sofert amenaces molt greus davant la meva persona; però, com molts de vosaltres sabreu, el valor de la paraula, la idea, el coratge i la valentia són un gran actiu en la meva vida i forma de ser. La llibertat de l'home és per mi un puntal clau de la nostra societat i un tret únic i característic de la nostra cultura: la cultura europea i catalana.

Des de ben petit, la política ha estat la meva vida; i des de ben petit, ha sigut font d'il.lusió, expectació, rigor, fortalesa, i esperança. I aquests valors, junt amb la idea de canvi, formació, coratge, i llibertat, són els que m'acompanyen dia a dia en la meva vida.

Uns valors, que davant res, ni ningú, seran traïts ni abandonats per cap motiu. Durant les últimes setmanes, he pogut veure, com l'insult d'alguns intentava amagar la paraula i el diàleg, a la vegada que veia com m'intentaven imposar unes suposades regles del silenci i el no-debat quan "l'omnipresència" de certes persones es feia veure i sentir. Desgraciadament, les cadenes del silenci i l'opressió, intentaven tancar la porta a la idea, el canvi, i la paraula.

Una "omnipresència" que evoca un sentiment de por, una "omnipresència" fins a cert punt animal, canina, que enrabiada, ataca i intenta desfer les persones, les idees, i les accions.

Però el que ens diferencia d'aquestes "omnipresències animals" és la paraula i l'ús que en fem per la discussió, el diàleg i el debat. Un debat que, en ocasions, donarà la raó al "més dèbil" però que entendrà de normes i valors democràtics.

Per tant, no sempre l'atac i l'experiència, conjugats amb prepotència i fanatisme idolàtric, poden amb el poder de la paraula, la idea, el somni i la joventut.

Crec doncs que com a país hem de fer de la joventut un actiu i no pas un passiu de la nostra societat; hem de fer d'ella una manera d'impulsar les nostres idees, les nostres reivindicacions, i les nostres esperances, perquè un poble que viu en el passat, és un poble que no avança que no creix i que no és lliure.

I és que toca als joves, construir un futur millor a través d'un present que ens escolta i ens dóna suport, i un passat que ens aconsella i ens mostra els seus errors i equivocacions, per tal de no errar, en la consecució dels nostres ideals. Se'ns cap mena de dubte, les cadenes del silenci, de la rabia i de l'opressió no han de formar part d'aquest futur, hem de saber cercar el veritables valors del nostre país: la llibertat, l'esforç i el coratge.

Visca Catalunya!