miércoles, 1 de diciembre de 2010


Ahir m'aixecava veient estadístiques, moltes se'ns dubte... La participació caurà en picat, els catalans no votaran, l'abstencionisme afavorirà a les forces de l'oposició i un munt de conjures i anàlisis no gaire bons no per la política del nostre país, sinó pel futur de la nostra societat.

Avuí m'aixeco i veig dades encara més altes de participació i veig un somriure en la cara de milions de catalans. Em pregunto què pot haver passat, i què pot motivar que un somriure acapari la ment i les cares dels nostres amics, veïns i familiars. Aleshores, em dedico a trucar a amics meus, i la resposta és clara " Cristian, per-fi! Cristian ja ho hem fet! " Era tanta la força i el sentiment evocat en aquestes paraules, que al meu cap venien idees, sentiments del tot bons... canvi, millora, solució, FUTUR.


Se'ns cap mena de dubte, podia veure un somriure d'esperança, d'il.lusió, de força, de coratge, de certesa, de CANVI i de FUTUR. Un somriure d'esperança envers a un poble llastrat per 7 anys d'enfonsament de la realitat nacional d'un país, un somriure d'esperança davant als centenars de milers de ciutadans que no tenen feina, un somriure d'esperança per aquells joves que no tenen feina, que la busquen, però no la troben; un somriure d'esperança envers als milers i milers de nois i noies que veuen com els seus amics no han acabat els estudis, i un somriure d'esperança als nostres avis que trobaran un somriure d'il.lusió pel futur dels seus nets i pel seu mateix, ja que veuran dignificada la seva vida i escoltada la seva veu, la veu de l'experiència. se'ns dubte un somriure que a atrapat a tot el nostre país i l'ha captivat, un somriure que farà veure als ulls dels nostres joves una llum i una flama d'esperança, que farà veure el món i la vida amb il.lusió, amb força, empenta i neguit per un futur amb possibilitats i que se'ls hi obre amb força i coratge. Un somriure que ha captivat totes les comarques del nostre país, des de les gironines terres fins les Terres de l'Ebre, passant per la capital del país,i donant un tomb per la capital de la terra ferma, de la nostre bonica Lleida.


Però, davant això ve al meu cap que la població catalana no ha estat mobilitzada per aquest somriure, sinó que la tristesa d'un país evocat al fracàs per les falses promeses, la passivitat i la mala manera de fer les coses, ha fet que la gent busqués l'escalfor de la seva llar i l'oblit envers el seu país. Per sort això no ha estat així i sembla ser que la força del somriure i del canvi ha penetrat dins les cases de cadascun de molts catalans que han vist com en aquestes eleccions estava en joc el seu futur així com el futur de tot un poble, e tot un país, de Catalunya.

Se'ns dubte, ara s'obre una etapa per a un país afeblit per un govern i una forma de fer política que no eren bons ni per Catalunya ni pels seus ciutadans. Ara fa falta veure el futur amb il.lusiió i esperança, amb força i coratge, per fer una Catalunya millor i un país on els seus joves tinguin esperança i confiança en ells mateixos, on els pares d'aquests joves els hi puguin garantir un bon futur amb una bona feina i un bon camí cap els seus somnis, i amb uns avis que vegin amb il.lusió i entusiasme uns nets que poden "menjar-se el món" i fer seu un futur se'ns dubte millor del present que estem vivint.

Així doncs, a mode de conclusió , una paraula ha recorregut el nostre país, la paraula canvi que portava associada un bonic somriure i un bonic somni de futur! El somriure ha triomfat ! ; )

2 comentarios:

  1. Molt interessant l'entrada.

    Si, CIU ha guanyat aquestes eleccions i esperem tots que, com bé tu dius, aquest sigui un pas més cap al futur.

    Tots tenim l'il·lusió de que aquest nou govern no ens decepcioni, així com espero que ells tinguin la mateixa il·lusió envers nosaltres.

    Esperem que aquesta nova etapa que s'obre sigui beneficiosa per a tots els catalanas, així com per a Espanya també.

    M'ha agrdat molt el teu blog, es interessant el que dius i ho expliques de manera molt correcta, així que ja m'aniré passant per aquí. Petons!

    ResponderEliminar
  2. Cristian, m’agrada’t molt el teu post, perquè es veu que esta treballat, meditat, que dona a entendre serenor i al mateix temps molta maduresa de la persona que ho escriu, et defineix perfectament a tu, tal com ets.
    Mira jo diumenge vaig ser molt feliç, vaig ser feliç veient el resultat tan aclaparador que vam aconseguir, de veure que els ciutadans ens havien donat un suport majoritari, i n’estava orgullós ,la gent va confiar en CIU i en L’Artur.
    Al costat de la Mº Victòria Forns flamant diputada per Tarragona al Parlament de Catalunya mirava i felicitàvem a tots els militants que anaven venint al Hotel de concentració a Tarragona, i que havien fet d’interventors ( va ser un èxit, per primer cop teníem dos interventors de CIU en cada mesa), i mirava les seves cares de felicitat, i també vaig pensar en tots els militants de CDC, de UDC, de la JNC arreu del país que ens havíem deixat la pell tots aquests anys de travessa del desert, en tot el que ens havíem sentit dir, i tot el que havíem tingut que aguantar aquests 7 anys foscos de tripartit, i vaig pensar en tu, vaig pensar que potser a l’Hospitalet no havíem guanyat, però estava segur que havíem tret el millor resultat de tota la història i que gairebé agafàvem als socialistes a la teva ciutat i et vaig enviar un SMS per felicitar-te per la teva feina feta . al rebre’l automàticament tu em vas trucar i vam estar xerrant per felicitar-nos mútuament.
    Després quant va sortir el Mas donant les gràcies a tothom pels resultats, i parlant de l’exèrcit de la resistència, em vaig veure reflectit en les seves paraules, perquè tots els que hi érem allà, els del Majestic, i els de les diferents ciutats arreu de Catalunya havíem sigut el seu exèrcit de la resistència, i vaig plorar, vaig plorar Cristian de emoció, de felicitat, tenia un nus a la gola i una sensació indescriptible d’alegria que no podia contenir, Cristian ,La Loreto diu que nomes recorda haver-me vist plorar dues vegades, la primera havia sigut l’any passar per la mort del meu pare, i l’altre el diumenge, diumenge vaig plorar perquè tota la ràbia que tenia amagada, tots els sentiments que durant 7 anys, treballant primer des de la presidència de CDC de Tarragona i des de la meva militància activa desprès van sortir a la llum.
    Ara cal que tots seguim treballant perquè aquest somriure d’esperança que el poble de Catalunya ha dipositat en nosaltres es mantingui viu, perquè saps? Estic segur que no els decebrem, no els podem decebre, estem obligats a treballar per una Catalunya millor, així ho farem i posarem tot el nostre empeny.

    PD. Amb el teu permís poso un link del teu bloc al meu. T’incloc als blocs convergents i de la JNC.
    Una abraçada ben forta.

    ResponderEliminar